A partir d'un joc de transparències i lluentors, els quadres de Carla *Tarruella s'interrelacionen amb l'espai i la llum de manera canviant. La seva tècnica es fonamenta en l'evaporació i el desnivell, per a anar dibuixant amb el pòsit dels pigments naturals, que va dipositant en el lloc precís, mitjançant aquesta manipulació de gravetat i temps, per a finalment fixar-los amb resina.
“Està bé quan l'art ens fa creure en l'atzar”.
La tècnica de Carla utilitza aquest joc. El que sembla imprevist està ple d'intenció, delicadesa i concreció. “Podria dir-se que l'escolta és una de les claus d'aquest nou llenguatge. Però també la contenció i l'espera, trobar el moment precís per a la intervenció: la calma i el temps són fonamentals. Només en la lentitud i en la manca soc capaç de ser present”.
Kafka deia que només hi ha veritat en l'art i aquest estat de la veritat és el que es respira en l'obra de Carla Tarruella, un estat que transcendeix la voluntat de la mateixa autora fins a elevar-la també a ella a mera espectadora d'aquest miracle que és la revelació en l'art.
-Miriam Tey-
(…) La seva tècnica, com ella, és valenta, camina amb pas ferm. Es serveix d’ella fent-la anar amb infinita curiositat i respecte, escoltant-la. A cada obra “balla” amb els seus colors, entra en aquell coqueteig pel qual es mou amb desimboltura i on es sent més segura. Comença com un joc, alguna cosa l’impulsa a començar, i després d’aquell primer estadi “arriba a bolcar l’ànima” per acabar exhausta, després del procés de resina en la seva última etapa. L’aspecte aiguós del material crea aquella sensació d’immersió total a l’obra i la resina, a la qual arriba després d’aquella incansable re- cerca. Satisfà el seu desig de comunicar. Després del suspens arriba a l’últim estadi de l’obra, moment en què es produeix el reencontre. (…)
-Mercedes Basso-
(…) “Carla *Tarruella ens proposa una nova mirada, una nova experiència traslladada a un color, textura, forma i sensació. En aquesta ocasió ens proposa un viatge abstracte, un viatge a unes illes desconegudes, a terres vistes des del cel, des d'avions llunyans que marquen geografies impossibles, rius, muntanyes, camps de cultiu, horitzons, fins i tot estendards i banderes de països inventats. (…) Mostres i retalls de bellesa matèrica, brotxades i textures que serveixen a l'artista per a ensenyar-nos des del seu sismògraf vital cap a on van les seves sensacions, les vibracions del seu territori pictòric. Carla *Tarruella ens descobreix un nou camí en el que ja coneixíem-colors i trames sobretot- però aquesta vegada, aporta una major Valentia, convenciment i passió. Com mai fins ara. Aquesta mostra s'erigeix com un nou alt en el camí una illa perduda en la mar personal de *Tarruella, qui aprofita el llanci per a conversar amb l'espectador i afirmar aquest pas endavant que a poc a poc, va redreçant a l'artista cap a la seva maduresa pictòrica.”
-Miquel Alzueta-
A partir d'un joc de transparències i lluentors, els quadres de Carla *Tarruella s'interrelacionen amb l'espai i la llum de manera canviant. La seva tècnica es fonamenta en l'evaporació i el desnivell, per a anar dibuixant amb el pòsit dels pigments naturals, que va dipositant en el lloc precís, mitjançant aquesta manipulació de gravetat i temps, per a finalment fixar-los amb resina.
“Està bé quan l'art ens fa creure en l'atzar”.
La tècnica de Carla utilitza aquest joc. El que sembla imprevist està ple d'intenció, delicadesa i concreció. “Podria dir-se que l'escolta és una de les claus d'aquest nou llenguatge. Però també la contenció i l'espera, trobar el moment precís per a la intervenció: la calma i el temps són fonamentals. Només en la lentitud i en la manca soc capaç de ser present”.
Kafka deia que només hi ha veritat en l'art i aquest estat de la veritat és el que es respira en l'obra de Carla Tarruella, un estat que transcendeix la voluntat de la mateixa autora fins a elevar-la també a ella a mera espectadora d'aquest miracle que és la revelació en l'art.
-Miriam Tey-
(…) La seva tècnica, com ella, és valenta, camina amb pas ferm. Es serveix d’ella fent-la anar amb infinita curiositat i respecte, escoltant-la. A cada obra “balla” amb els seus colors, entra en aquell coqueteig pel qual es mou amb desimboltura i on es sent més segura. Comença com un joc, alguna cosa l’impulsa a començar, i després d’aquell primer estadi “arriba a bolcar l’ànima” per acabar exhausta, després del procés de resina en la seva última etapa. L’aspecte aiguós del material crea aquella sensació d’immersió total a l’obra i la resina, a la qual arriba després d’aquella incansable re- cerca. Satisfà el seu desig de comunicar. Després del suspens arriba a l’últim estadi de l’obra, moment en què es produeix el reencontre. (…)
-Mercedes Basso-
(…) “Carla *Tarruella ens proposa una nova mirada, una nova experiència traslladada a un color, textura, forma i sensació. En aquesta ocasió ens proposa un viatge abstracte, un viatge a unes illes desconegudes, a terres vistes des del cel, des d'avions llunyans que marquen geografies impossibles, rius, muntanyes, camps de cultiu, horitzons, fins i tot estendards i banderes de països inventats. (…) Mostres i retalls de bellesa matèrica, brotxades i textures que serveixen a l'artista per a ensenyar-nos des del seu sismògraf vital cap a on van les seves sensacions, les vibracions del seu territori pictòric. Carla *Tarruella ens descobreix un nou camí en el que ja coneixíem-colors i trames sobretot- però aquesta vegada, aporta una major Valentia, convenciment i passió. Com mai fins ara. Aquesta mostra s'erigeix com un nou alt en el camí una illa perduda en la mar personal de *Tarruella, qui aprofita el llanci per a conversar amb l'espectador i afirmar aquest pas endavant que a poc a poc, va redreçant a l'artista cap a la seva maduresa pictòrica.”
-Miquel Alzueta-
